Cadena perpètua

No va ser fa tant que X, d'entre 30 i 40 anys d'edat, va decidir comprar un pis. Buscant-lo, va pensar en el de la cosina Mercè, o el de l'amic Joan, amples, amb els seus dos banys, ascensor, plaça de garatge i, qui sap, potser fins i tot piscina. Veritablement, la llar reflectia l'èxit dels seus propietaris.

Li va semblar que en Joan s'havia passat un poc deixant instal·lar un Jacuzzi en el terrat de l'adossat. Per molt, que na Maria, la dona de'n Joan, estigués embarassada. L'habitatge li va semblar ostentos a X, s'havien passat. "Va ser un capritx de na Maria" li havia confessat en Joan "ja saps, per a quan creixi el nen."

X va decidir que, com només compraria un únic pis en la seva vida, el seu pis que ja no deixaria fins a la mort, aquest hauria de disposar de tot allò que X pogués necessitar des del present fins al final.

L'ascensor era imprescindible, perquè algun dia llunyà possiblement tingués dificultat per pujar a peu les escales.
La plaça de garatge no era luxe, doncs a la ciutat hi havia poques zones en les quals resultava fàcil trobar aparcament.
L'altre dia visitant na Mercè, havia hagut de caminar 10 minuts del cotxe a l'edifici. Pobra Mercè, com ho faria ella, amb la compra i els nens?
Dos banys, més que res per les visites, donen tanta comoditat.
Dormitoris, més val que sobrin a que faltin. Tenint pis, no seria d'estranyar que aviat arribés família i havia d'haver espai per a tots.

Gràcies a Déu, aviat tindria el seu propi pis, sentia la il·lusió que li produïa prendre una decisió important en la seva vida.

En aquells temps, encara que el preu de l'habitatge era alt, els bancs ho posaven fàcil, massa fàcil potser, era un negoci molt temptador.

X va comprar el seu pis per a tota la vida i jo li vaig perdre el rastre.

Imagino a X en el seu pis, tota una vida, pagant mes rere mes la il·lusió que va tenir entre els 30 i 40 anys i no puc evitar pensar en cadena perpètua.